Embats i escomeses en la didàctica de les ciències socials a l'educació primària

Abstract

Analitzant el contingut d’aquest llibre, vull fer una mica d’història del recorregut de l’àrea de coneixement que ha fet possible publicar ara una sèrie variada i àmplia d’es-crits interessants relatius a investigacions i innovacions en l’àmbit de la didàctica de les ciències socials. Els autors dels articles són docents i investigadors de les universitats de Catalunya, del País Valencià, Andorra i les Illes Balears. Tots pertanyen a departaments dedicats a investigar com i quina estructura té l’aprenentatge de disciplines com història, geografia i altres ciències socials.Hem arribat aquí després d’un llarg procés que ha permès a les nostres universi-tats disposar d’un nucli de professorat organitzat en grups de recerca amb línies definides, amb una trajectòria ja dilatada i amb una producció gens negligible en l’àmbit de les ciències de l’educació i, en concret, en la didàctica de les nostres disciplines. Cal recordar que fa poc més de quaranta anys a les universitats catalanes pràcticament no existia res que pogués recordar el que avui anomenem didàctica de les ciències socials. Tot va començar fora de les aules universitàries i, sobretot, en els nuclis de professorat de secundària i primària en exercici. Vegem alguns exemples dels quals em sento partícip. L’any 1975 un grup de professors vam fundar a València Germania 75. Aquesta iniciativa va suposar la creació d’uns materials didàctics pioners per a l’ensenyament de la història en el llavors primer curs de batxillerat (BUP). S’iniciava així, en aquesta etapa educativa, un projecte que podem qualificar d’innovació didàctica i que donaria Joaquim Prats pas a múltiples rèpliques en diferents llocs d’Espanya. Paral·lelament, en les etapes de primària van aparèixer altres materials que es presentaven i es discutien a les pioneres escoles d’estiu a Catalunya i després a València. Companys i companyes d’algunes escoles de magisteri de la Universitat Autònoma de Barcelona i d’altres universitats, en col·laboració amb grups de mestres, van aportar interessants projectes didàctics en l’àmbit de les socials adreçats a l’etapa d’educació que llavors es denominava educació general bàsica. Des del meu punt de vista, la renovació més profunda i conceptual de la didàctica de la història va venir de la mà d’un projecte britànic, denominat HISTORY 13/16. A la dècada dels vuitanta, Maria Antonia Loste, Camino García, Joan Santacana, Gonzalo Zaragoza i jo mateix, juntament amb altres col·legues, vam crear un grup que va estar unit i va treballar bastants anys, durant els quals va elaborar diversos materials i llibres sota el denominador comú de Fer història. projecte curricular de ciències socials. La base dels materials era un conjunt d’unitats didàctiques molt innovadores, que van constituir la nostra versió del projecte anglès, al meu parer molt millorat respecte a la seva matriu del School Council britànic. Érem coneguts com a grup «Història 13-16». Amb l’empara dels ICE de la UAB i més tard de la UB, vam elaborar diversos materials i vam crear, sota la nostra direcció, diversos grups d’aplicació i múltiples activitats de formació, i també vam ser presents a les escoles d’estiu. Història 13-16 el considero fonamental per a una nova visió de l’ensenyament de la història. Altres projectes paral·lels, que van sorgir en aquests anys, constitueixen, sota el meu parer, la base metodològica i teòrica en la qual molts ens vam formar en la pràctica innovadora i alguns ens vam iniciar en treballs rudimentaris d’indagació amb inspiració investigadora. Juntament amb aquesta experiència, que va influir en un bon nombre de do-cents, també se’n van desenvolupar d’altres en nuclis més lligats a l’ensenyament que anomenem ara primària. Uns i altres són la base del que, dècades després, han estat els antecedents i, en certa manera, els embrions del que avui són els grups que participen en la redacció d’aquest exemplar. Destaco la paraula embrions ja que, tant a la Universitat de Barcelona com a la Universitat Autònoma i més tard en els centres territorials dependents d’aquestes, avui ja universitats independents, als quals afegim la Universitat de València, es constituïren destacats grups de recerca enquadrats en els diversos departaments que inclouen la didàctica que ens ocupa. En resum, els qui als anys vuitanta i noranta del segle passat vam incorporar a la universitat la renovació de la didàctica de les ciències socials, vam tenir un paper rellevant en la creació dels nuclis de recerca avui ja consolidats, primer a les escoles de magisteri, i en les dues últimes dècades ja a les facultats d’educació. Això va ser afavorit per la criticada divisió del coneixement científic en les denominades àrees de coneixement, que en el nostre cas va ser molt profitós, com es pot comprovar.