Results of tibial osteotomies performed in the last 10 years. Observational analysis

Abstract

1. Introduction. Knee osteoarthritis is a chronic degenerative disease characterized by progressive wear of the articular cartilage, being the medial femorotibial compartment the most affected in physiological conditions. This pathology represents a great challenge when it occurs in young and functionally active patients. Therefore, tibial osteotomy is offered as an accepted therapeutic option to treat medial knee osteoarthritis, although it is often considered a temporary solution before implanting a total knee arthroplasty. 2. Objectives and methodology. This retrospective observational study analyzes the prognostic factors that influence in the success or failure of tibial osteotomy, as well as the effect of this surgical intervention on the evolution of the radiological grade of knee osteoarthritis. For this purpose, the medical records of 63 patients who underwent tibial osteotomy between 2014 and 2024 at the Consorci Hospitalari de Vic were reviewed. Demographic, clinical and radiological variables were collected, and descriptive statistical analyses, Cox regression models and McNemar tests were applied to answer the study objectives. 3. Results. 74.6% of patients did not require knee arthroplasty during the follow-up period. Age was the only factor significantly associated with early tibial osteotomy failure (HR = 1.08; p = 0.034), without adjusting for other factors. Females showed a possible protective effect (HR = 0.268; p = 0.082) while high BMI showed a possible risk effect (HR= 1.054, p = 0.277) in relation to early conversion to knee arthroplasty. Although comorbidities did not present significant associations, clinically relevant trends were observed. Radiologically, a gradual progression of osteoarthritis was observed that approached statistical significance with years of postsurgical follow-up. 4. Conclusions. Tibial osteotomy was effective in delaying the need for knee arthroplasty in most cases. Although statistical significance was not reached, the best results were observed in younger patients (< 50 years), with a lower BMI and less advanced grades of osteoarthritis, indicating that patients with these characteristics could benefit more from treatment. However, further studies with larger sample sizes are required to confirm these results.

1. Introducción. La artrosis de rodilla es una enfermedad crónica degenerativa caracterizada por el desgaste progresivo del cartílago articular, siendo el compartimento femorotibial medial el más afectado en condiciones fisiológicas. Esta patología representa un gran reto cuando acontece en pacientes jóvenes y funcionalmente activos por lo que, la osteotomía tibial se ofrece como una opción terapéutica aceptada para tratar la artrosis medial de rodilla, aunque a menudo se considera una solución temporal antes de implantar una artroplastia total de rodilla. 2. Objetivos y metodología. Este estudio observacional retrospectivo analiza los factores pronósticos que influyen en el éxito o fracaso de la osteotomía tibial, así como también estudia el efecto de dicha intervención quirúrgica en la evolución del grado radiológico de artrosis de rodilla. Para ello se revisaron las historias clínicas de 63 pacientes sometidos a una osteotomía tibial entre 2014 y 2024 en el Consorci Hospitalari de Vic. Se recogieron variables demográficas, clínicas y radiológicas, y se aplicaron análisis estadísticos descriptivos, modelos de regresión de Cox y pruebas estadísticas de McNemar para responder a los objetivos del estudio. 3. Resultados. El 74.6% de los pacientes no requirió artroplastia de rodilla durante el periodo de seguimiento. La edad fue el único factor significativamente asociado al fracaso temprano de la osteotomía tibial (HR = 1.08; p = 0.034), sin ajustar por otros factores. Las mujeres mostraron un posible efecto protector (HR = 0.268; p = 0.082) mientras que un elevado IMC mostró un posible efecto de riesgo (HR= 1.054, p = 0.277) en relación con la conversión temprana a artroplastia de rodilla. Aunque las comorbilidades no presentaron asociaciones significativas, se observaron tendencias clínicamente relevantes. Radiológicamente, se observó una progresión gradual de la artrosis que fue aproximándose a la significación estadística con los años de seguimiento posquirúrgico. 4. Conclusiones. La osteotomía tibial fue eficaz en retrasar la necesidad de artroplastia de rodilla en la mayoría de los casos. Aunque no se alcanzó significación estadística, los mejores resultados se observaron en pacientes jóvenes (< 50 años), con un IMC menor y grados menos avanzados de artrosis, lo que indica que los pacientes con estas características podrían beneficiarse más del tratamiento. No obstante, se requieren más estudios con mayor tamaño muestral para confirmar estos resultados

1. Introducció. L'artrosi de genoll és una malaltia crònica degenerativa caracteritzada pel desgast progressiu del cartílag articular, sent el compartiment femorotibial medial el més afectat en condicions fisiològiques. Aquesta patologia representa un gran repte quan esdevé en pacients joves i funcionalment actius pel que, l'osteotomia tibial s'ofereix com una opció terapèutica acceptada per a tractar l'artrosi medial de genoll, encara que sovint es considera una solució temporal abans d'implantar una artroplàstia total de genoll. 2. Objectius i metolodogia. Aquest estudi observacional retrospectiu analitza els factors pronòstic que influeixen en l'èxit o fracàs de l'osteotomia tibial així com també estudia l'efecte d'aquesta intervenció quirúrgica en l'evolució del grau radiològic d'artrosi de genoll. Per a això es van revisar les històries clíniques de 63 pacients sotmesos a una osteotomia tibial entre 2014 i 2024 en el Consorci Hospitalari de Vic. Es van recollir variables demogràfiques, clíniques i radiològiques, i es van aplicar anàlisis estadístiques descriptives, models de regressió de Cox i proves estadístiques de McNemar per a respondre als objectius de l'estudi. 3. Results. El 74.6% dels pacients no va requerir artroplàstia de genoll durant el període de seguiment. L'edat va ser l'únic factor significativament associat al fracàs primerenc de l'osteotomia tibial (HR= 1.08, p= 0.034), sense ajustar per altres factors. Les dones van mostrar un possible efecte protector (HR= 0.268, p= 0.082) mentre que un elevat IMC va mostrar un possible efecte de risc (HR= 1.054, p= 0.277) en relació amb la conversió primerenca a artroplàstia de genoll. Encara que les comorbiditats no van presentar associacions significatives, es van observar tendències clínicament rellevants. Radiològicament, es va observar una progressió gradual de l'artrosi que va anar aproximant-se a la significació estadística amb els anys de seguiment postquirúrgic. 4. Conclusions. L'osteotomia tibial va ser eficaç a retardar la necessitat d'artroplàstia de genoll en la majoria dels casos. Encara que no es va aconseguir significació estadística, els millors resultats es van observar en pacients joves (< 50 anys), amb un IMC menor i graus menys avançats d'artrosi, la qual cosa indica que els pacients amb aquestes característiques podrien beneficiar-se més del tractament. No obstant això, es requereixen més estudis amb major grandària mostral per a confirmar aquests resultats.