Maria-Mercè Marçal en el mirall : sobre l'imaginari femení i el llenguatge poètic

Abstract

Per Maria-Mercè Marçal, la poeta no es pot trobar, no es pot veure, en el «mirall del bell», que sempre han fomentat els discursos dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat que reflecteix un ésser complex, híbrid i contaminat que lluita «entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple». En aquest article, per explorar el tema de l’imaginari femení i el llenguatge poètic, hem escollit dialogar amb Maria- Mercè Marçal i examinar tres dels múltiples bocins que conformen la seva imatge en el mirall. Conversem amb dues mares i un pare simbòlics de l’altre cantó del seu espill, tots tres proveïdors de material ideològic i eixos vertebradors dels assaigs marçalians. Es tracta d’intel·lectuals ben diversos: l’escriptora anglesa Virginia Woolf, el filòsof francès Jacques Derrida i la poeta catalana Maria-Antònia Salvà. En definitiva, dividim la investigació en tres apartats, que volen coincidir amb el diàleg que Marçal suposem que hi mantingué. De primer, amb Virginia Woolf, explorem la necessitat de la poeta de descobrir el sentiment de «fúria» que porta a dins per tal d’assumir la irracionalitat del seu llenguatge. Després, ens endinsem en les teories derridianes sobre la dona i l’escriptura, en un intent de demostrar que ambdues són espècies híbrides que viuen en el llindar, en un espai d’entremig. A l’últim, amb Maria-Antònia Salvà, revisem la imatge de la dona-monstre amb la certesa que «el salvatge» i «l’incert » són el motor del llenguatge poètic femení.

For Maria-Mercè Marçal, the poet cannot find herself, cannot see herself, in the “looking glass of beauty,” as dominant discourses have always held. Hers is another kind of looking glass, a broken one, one which reflects a complex, hybrid, and tainted being that struggles “between a self yearning to be made and the multiple characters which, through the looking glass, send back a multiple image” (2004: 197). In this article, with a view to exploring the theme of the feminine imaginaire and poetic language, we set out to engage in dialogue with Maria-Mercè Marçal and explore three of the many segments that make up her image in the looking glass. We converse with two mothers and one father, all symbolic, from the other side of the looking glass; all three providing ideological substance and a solid framework in Marçal’s essays. These intellectuals are very different from one another: English writer Virginia Woolf, French philosopher Jacques Derrida, and Catalan poet Maria-Antònia Salvà. We divide our inquiry into three parts, each coinciding with the dialogue that we suppose Marçal to have had with them. First, with Virginia Woolf, we explore the poet’s need to discover the “fury” she feels inside in order to come to terms with the irrationality that characterizes her language. Next, we delve into Derrida’s theories about women and writing in an attempt to show how both are hypbrid species living on the threshold, an in-between zone. Finally, with Maria-Antònia Salvà, we revise the image of the monster woman with the certainty that “wildness” and “uncertainty” are the driving forces of feminine poetic language.