Observació d'un pla seqüència

Abstract

Pier Paolo Pasolini va escriure el 1967 l’article «Osservazioni sul piano-sequenza» en el qual equiparava el pla seqüència amb l’acció de viure. El cineasta italià, en el seu escrit, prenia com a cas d’estudi les filmacions de l’assassinat de J. F. Kennedy que es van fer des de diferents punts de vista per diferents espectadors. Afirmava que la mort és allò que permet el muntatge d’aquelles imatges. La fi de l’assassinat permet que aquest pugui entendre, analitzar, ordenar i explicar. Què passa, però, amb els fets que no s’acaben? O, amb els fets que, com a mínim en la nostra vida, no veurem acabar? Com podem representar una vida tan llarga que supera la nostra? En aquestes pàgines es presenten fotogrames del pla seqüència que vaig fer amb la intenció, fallida, de representar una vida que no para de néixer. S’acompanyen d’una veu que reflexiona sobre el text de Pasolini i el reescriu, pensant en el pla seqüència d’aquelles vides que són diferents de les nostres.

Pier Paolo Pasolini wrote in 1967 the article "Osservazioni sul piano-sequenza" in which he equated the sequence shot with the action of living. The Italian filmmaker, in his writing, took as a case study the filmings of the murder of J. F. Kennedy, which were made from different points of view by different viewers. He stated that death is what allows the editing of those images. The end of the murder allows it to be understandable, analyzable, ordered and explainable. What happens, however, with the facts that do not end? Or, with the facts that, at least in the duration of our lives, we will not see their ends? How can we represent such a long life that surpasses ours? These pages present frames of the sequence shot that I did with the intention, failed, of representing a life that is continuously born. They are accompanied by a voice that reflects on the text of Pasolini and rewrites it, thinking of the sequence shot of those lives that are different from ours.

Pier Paolo Pasolini escribió en 1967 el artículo "Osservazioni sul piano-sequenza" en el que equiparaba el plano secuencia con la acción de vivir. El cineasta italiano, en su texto, tomó como caso de estudio las filmaciones del asesinato de J. F. Kennedy, que fueron hechas desde diferentes puntos de vista por distintos espectadores. El autor afirmó que la muerte es lo que permite el montaje de esas imágenes. El final del asesinato le permite poder ser comprendido, analizado, ordenado y explicado. ¿Qué sucede, sin embargo, con los hechos que no terminan? ¿O, con los hechos que, al menos en lo que duran nuestras vidas, no veremos terminar? ¿Cómo podemos representar una vida tan larga que supera la nuestra? Estas páginas presentan fotogramas del plan secuencia que hice con la intención, frustrada, de representar una vida que nace contínuamente. Están acompañados por una voz que reflexiona sobre el texto de Pasolini y lo reescribe, pensando en el plano secuencia de esas vidas que son diferentes de las nuestras.