| dc.description.abstract | La comunicació interpersonal i intergrupal ha estat sempre
una necessitat primordial entre els humans i fins i tot entre
els integrants filogenèticament més antics del gènere Homo,
ja que d’això en depenia la interrelació, la supervivència per
advertir la presència de depredadors i competidors, i la cacera.
El desenvolupament de les diverses formes de comunicació
pot explicar-se mitjançant alguns esquemes de classificació, però
deixant-los a banda i esmentant-les a doll, podem recordar el
llenguatge emocional, el no verbal, la gestualitat, l’oralitat, els
sons sense mots però plens de significat, com poden ser els
guturals, determinats impactes amb les extremitats, els xiulets,
la música, les arts gràfiques i altres.
La comunicació ha tingut en ocasions un sol destinatari, o
varis alhora, ha determinat el sorgiment de grups culturals i llengües,
i a vegades s’ha intentat superar el territori personal i arribar a la
transmissió a llarga distància; s’han emprat senyals de so, de llum
o de foc, de fum, d’objectes que per la seva presència o absència
duen una informació implícita. El so de les campanes, l’escriptura,
el telègraf, el telèfon, la televisió, Internet, la fibra òptica, les TIC...
Emulant els olímpics citius, fortius, altius, el bescanvi d’informació
ha progressat exponencialment fins amarar-ho tot. | ca |
