PERSIANES. Creació d’un retrat documental

Abstract

El projecte versa sobre la concepció i la posterior creació d’una peça audiovisual classificada dins el gènere documental de creació. Rau de la inquietud constant per comprendre, aprendre i desaprendre de les persones, amb la idea utòpica de poder construir un món més sa, més humà i menys dependent dels diners, la immediatesa i la competitivitat. L’obra cinematogràfica PERSIANES és un retrat documental que narra la vida de dues persones (la meva àvia i el meu veí) a través dels seus objectes personals. La meva àvia es diu Joana Gil Tortosa, té 78 anys i viu sola. El meu veí, Francesc Sobrevias Mas, té 63 anys i viu amb la seva gossa Boira. Tot això podria ser veritat, també mentida. No és important. La Joana es podria dir Carme i en Francesc podria ser el teu pare. O tu. Persones aparentment anònimes, sense un reconeixement distintiu i, alhora, són pou de saviesa i part del coneixement popular. Amb la premissa clara de deixar que el relat flueixi i muti durant el procés, plantejo un recorregut visual amb la meva càmera, com si aquesta fos una finestra oberta a la intimitat, l’alegria, la pena i, en definitiva, la vida d’una persona. Desconeguda i alhora tan semblant a tu.

El proyecto versa sobre la concepción y la posterior creación de una pieza clasificada dentro del género documental de creación. Radica en la inquietud constante para comprender, aprender y desaprender de las personas, con la idea utópica de poder construir un mundo más sano, más humano y menos dependiente del dinero, la inmediatez y la competitividad. La obra cinematográfica PERSIANES es un retrato documental que narra la vida de dos personas (mi abuela y mi vecino) a través de sus objetos personales. Mi abuela se llama Joana Gil Tortosa, tiene 78 años y vive sola. Mi vecino, Francesc Sobrevias Mas, tiene 63 años y vive con su perra Boira. Todo esto podría ser verdad, también mentira. No es importante. Joana se podría llamar Carmen y Francesc podría ser tu padre. O tú. Personas aparentemente anónimas, sin un reconocimiento distintivo y, al mismo tiempo, son pozo de sabiduría y parte del conocimiento popular. Con la premisa clara de dejar que el relato fluya y mute durante el proceso, planteo un recorrido visual con mi cámara, como si esta fuera una ventana abierta a la intimidad, la alegría, la pena y, en definitiva, la vida de una persona. Desconocida y a la vez tan parecida a ti.