Feminismes i traducció (1965-1990)

Abstract

«What is feminism?», es pregunta la lingüista anglesa Deborah Cameron a la segona dècada del tercer mil·lenni, sis segles després que l’escriptora franco-italiana Christine de Pisan escrivís Le libre de la cité des dames (1405), en resposta al tractat misogin de l’època Les lamentations de Matheôle, i s’imaginés, per primera vegada a Occident, un espai físic i simbòlic, públic i polític, governat per dones, amb drets i llibertats. Des de la ciutat utòpica de Pisan, construïda sobre la diversitat i el respecte, fins avui, la història de les dones ens demostra que la lluita feminista té una llarga i complexa trajectòria genealògica, que va de la conscienciació d’identitat col·lectiva a la mobilització de milers de persones arreu del món. En ple auge mundial, Cameron sosté, com tantes altres autores, que el feminisme no té una definició absoluta ni un programa universal, sinó que és un moviment plural, complex, multifacètic, divers històricament, políticament i intel·lectualment, que acull múltiples interessos i conviccions, de vegades divergents, fins i tot oposats; en definitiva, marcats pel que el 1989 l’advocada i acadèmica afroamericana Kimberlé Williams Crenshaw va anomenar «principi d’interseccionalitat», el qual parteix de la base que, en les experiències de les dones, sempre hi conviuen diferents aspectes identitaris o de posició social, com la raça, l’ètnia, el sexe o l’estatus econòmic, que alhora canvien i es reformulen constantment (Crenshaw 1995). En aquest sentit, evitant essencialismes, tenint en compte les múltiples diferències i el constant procés de revisió del terme, Cameron aplega dues idees fonamentals que majoritàriament comparteixen els feminismes:1 d’una banda, que les dones han ocupat i ocupen una posició subordinada a la societat, que pateixen certes injustícies i desavantatges sistèmics perquè són dones, i, d’altra, que la subordinació de les dones no és ni inevitable ni desitjable: pot i ha de canviar-se amb l’acció política (2018, 9). Tot i que la consciència de les dones de pertànyer a un grup subaltern, determinat no naturalment sinó socialment, és visible al llarg de la història d’Occident, la conceptualització del terme «feminisme» és força recent, per bé que l’origen és encara font de debat. La historiadora irlandesa, arrelada a Barcelona, Mary Nash en situa la posada en circulació a les darreries del segle xix, a França, on algunes dones començaren a generalitzar-ne l’ús —n’és un exemple el discurs de 1879 d’Hubertine Auclert, fundadora de la primera societat francesa de sufragi femení, en el qual denunciava l’opressió específica de les dones i proposava una lluita feminista autònoma i col·lectiva (2000, 9–10). A partir de la paraula llatina femina i afegint-hi el sufix -isme, el concepte feminisme es generalitzà a Europa paral·lelament a altres moviments socials i de pensament moderns com el socialisme o l’anarquisme. «Evocava, ja a principi del segle xx, una nova fase en la manera de pensar l’emancipació de les dones, com també la mirada dels altres respecte d’aquest moviment», assevera Nash (2000, 10). Val a dir que, en el cas anglès, foren els mateixos detractors els que introduïren el terme per desacreditar les propostes de les feministes franceses. Òbviament també arribà a l’Estat espanyol i a Catalunya: el 1899 es va publicar a Madrid Feminismo, d’Adolfo Posada, el primer llibre que contenia la paraula al títol, i, el 1907 a Barcelona, Dolors Monserdà impartia la conferència «El feminisme a Catalunya».