Premsa sanitària a Catalunya

Abstract

L’explicació de la història no sempre resulta fàcil ni es fa correctament. Respecte a la ciència sanitària del nostre país, els historiadors han destacat el pensament i l’obra d’unes quantes personalitats eminents, posem Pere Virgili, Antoni Gimbernat, Jaume Ferran, Bartomeu Robert, August Pi Sunyer, Ignasi Barraquer, Antoni Puigvert, Hermenegild Arruga, Agustí Pedro i Pons, … i potser deu o dotze més. Però generalment no han considerat la importància de milers de metges, dentistes, llevadores, infermers, apotecaris i farmacèutics que, treballant a l’ombra i en silenci, al mig de les classes mitjanes i baixes de la societat, han aportat també el seu gra de sorra —a vegades molt important— al progrés científic i social del país. Dins de la historiografia general, segurament per influència del marxisme, ha anat perdent importància el paper dels grans personatges: monarques absoluts, líders polítics, autoritats acadèmiques, jerarquia eclesiàstica, caps militars… I en canvi, ha anat guanyant consideració i apreci l’obra col·lectiva de la gran massa anònima que no dirigeix la política, les finances, la indústria ni la cultura, però que les fa possibles amb el seu treball constant, pràctic, disciplinat i harmònic