Feminismes i traducció (1965-1990)
Ver/Abrir
Este documento contiene ficheros embargados indefinidamente
Autor/a
Otros/as autores/as
Fecha de publicación
2020ISBN
978-84-120749-2-5
Resumen
«What is feminism?», es pregunta la lingüista anglesa Deborah Cameron
a la segona dècada del tercer mil·lenni, sis segles després que l’escriptora
franco-italiana Christine de Pisan escrivís Le libre de la cité des dames
(1405), en resposta al tractat misogin de l’època Les lamentations de Matheôle,
i s’imaginés, per primera vegada a Occident, un espai físic i simbòlic,
públic i polític, governat per dones, amb drets i llibertats. Des de la ciutat utòpica de Pisan, construïda sobre la diversitat i el respecte, fins avui, la
història de les dones ens demostra que la lluita feminista té una llarga i
complexa trajectòria genealògica, que va de la conscienciació d’identitat
col·lectiva a la mobilització de milers de persones arreu del món.
En ple auge mundial, Cameron sosté, com tantes altres autores, que el
feminisme no té una definició absoluta ni un programa universal, sinó
que és un moviment plural, complex, multifacètic, divers històricament,
políticament i intel·lectualment, que acull múltiples interessos i conviccions,
de vegades divergents, fins i tot oposats; en definitiva, marcats
pel que el 1989 l’advocada i acadèmica afroamericana Kimberlé Williams
Crenshaw va anomenar «principi d’interseccionalitat», el qual parteix
de la base que, en les experiències de les dones, sempre hi conviuen
diferents aspectes identitaris o de posició social, com la raça, l’ètnia, el
sexe o l’estatus econòmic, que alhora canvien i es reformulen constantment
(Crenshaw 1995). En aquest sentit, evitant essencialismes, tenint en
compte les múltiples diferències i el constant procés de revisió del terme,
Cameron aplega dues idees fonamentals que majoritàriament comparteixen
els feminismes:1 d’una banda, que les dones han ocupat i ocupen
una posició subordinada a la societat, que pateixen certes injustícies i
desavantatges sistèmics perquè són dones, i, d’altra, que la subordinació
de les dones no és ni inevitable ni desitjable: pot i ha de canviar-se amb
l’acció política (2018, 9).
Tot i que la consciència de les dones de pertànyer a un grup subaltern,
determinat no naturalment sinó socialment, és visible al llarg de
la història d’Occident, la conceptualització del terme «feminisme» és
força recent, per bé que l’origen és encara font de debat. La historiadora
irlandesa, arrelada a Barcelona, Mary Nash en situa la posada en circulació
a les darreries del segle xix, a França, on algunes dones començaren
a generalitzar-ne l’ús —n’és un exemple el discurs de 1879 d’Hubertine
Auclert, fundadora de la primera societat francesa de sufragi femení,
en el qual denunciava l’opressió específica de les dones i proposava una
lluita feminista autònoma i col·lectiva (2000, 9–10). A partir de la paraula
llatina femina i afegint-hi el sufix -isme, el concepte feminisme es generalitzà a Europa paral·lelament a altres moviments socials i de pensament
moderns com el socialisme o l’anarquisme. «Evocava, ja a principi del
segle xx, una nova fase en la manera de pensar l’emancipació de les dones,
com també la mirada dels altres respecte d’aquest moviment», assevera
Nash (2000, 10). Val a dir que, en el cas anglès, foren els mateixos detractors
els que introduïren el terme per desacreditar les propostes de les
feministes franceses. Òbviament també arribà a l’Estat espanyol i a Catalunya:
el 1899 es va publicar a Madrid Feminismo, d’Adolfo Posada, el primer
llibre que contenia la paraula al títol, i, el 1907 a Barcelona, Dolors
Monserdà impartia la conferència «El feminisme a Catalunya».
Tipo de documento
Libro
Versión del documento
Versión publicada
Lengua
Catalán
Materias (CDU)
81 - Lingüística y lenguas
Palabras clave
Páginas
240 p.
Publicado por
Punctum
Citación
Godayol, Pilar (2020) Feminismes i traducció (1965-1990). Lleida: Punctum
Este ítem aparece en la(s) siguiente(s) colección(ones)
Derechos
Tots els drets reservats